l'arada de corda

Donat que s’acosta la Fira Agrícola de Collserola m’ha semblat oportú afegir aquesta entrada sobre aquesta eina de la pagesia a la Mediterrània.

En el decurs dels segles moltes cases d’agricultors no sempre disposen de cavalleries per les feines de llaurar o per treure els rostolls dels camps, bé per la mort sobtada d’un cavall o per manca de diners per comprar-ho a fires o per la incautació en cas de guerres (que era el es freqüent, com la guerra del francès, dels carlins o darrerament la guerra civil espanyola).

L’arada de corda la menàven els membres de la família sense discriminació de sexes: en casos de necessitat ho feien les dones (quan els homes eren cridats a files).

Aquesta és una “arreu”recuperada i restaurada seguint els criteris d’antigues fotografies i il.lustracions: de fet  ha canviat poc la seva estructura amb el pas del temps de comarca a comarca.

A la imatge les proves a Vallvidrera. 

Jordi Moreno (treball de manyà i recerca)

Vicenç Fonolleda (recerca)

Per més informació l'estudi de Francisco Segarra sobre el tema. Fent click aqui


Terra Campa (sinopsi)

Tardor de l’any 1938 al Pallars ( Lleida)

Els dos anys que fa que dura la guerra han fet perdre les collites i a la comarca hi ha gran escassetat d’aliments. Dones, nens i algun home gran de la comarca, que no pogueren marxar a d’altres indrets mes segurs, decideixen sembrar ells mateixos els conreus sense cap ajut, ja que els homes joves han estat destinats al front.

Han estat especialment les dones, que tenen cura dels filis i de les persones grans, les que, intuint que a la guerra li resten pocs mesos per acabar a la vista de com avança un dels fronts i de la feblesa de l’altre exercit, les que ja han pres aquesta decisió.

Aquelles dones han pogut reunir uns quants sacs de llavor per sembrar. A l’hora de llaurar ho fan amb una arada improvisada per ser tirada a mà, qualificada com rella esperança, construïda els primers dies de la guerra pel ferrer de la vila que va intuir els esdeveniments que es produirien i la possible manca d’animals que segurament serien incautats per l’exèrcit, com així va ser.

Donat que a la zona hi ha gran perill per la proximitat de les tropes, els desplaçaments i els treballs als conreus els faran de nit.

Una matinada, de tornada de la feina de llaurar, una espessa boira obliga les dones i els nens a resguardar-se en una cabana. A l’interior d’aquesta troben amagades dues monges grans i una jove novícia que s’havien escapat de ser afusellades per un escamot revolucionari. En principi, tenien l’objectiu d’arribar a Andorra, però han desistit per fer-se càrrec d’un noi d’una lleva molt jove que, espantat, ha desertat del front i l’han trobat perdut pels boscos del Montsec.

Les dones de l’indret no gosen deixar les religioses i el jove soldat desemparats. La estratègia rau en treballar tots plegats amb les dones i els nens per passar desapercebuts i esperar que acabi la guerra. Tots junts conreen els camps (terra campa) per aconseguir pa i farina per quan torni la pau, una pau que s’albira de precària subsistència.

Tots hi posen esperança i convicció, però no son conscients que es mouen entre dos exércits.

Amb el jove soldat i la joveneta novícia neix una relació tendra i perillosa.